Parròquia Santa Maria de Llerona

La tradició ha atribuït a sant Josep l’ofici de fuster. El pare adoptiu de Jesús, doncs, va exercir un ofici d’artesà, ocult i humil, entre els seus veïns de Natzaret. Va ser amb el treball de les seves mans, amb la suor del seu front, que Josep va tirar endavant la Sagrada Família. El seu exemple ens fa evident que el treball no és cap maledicció, sinó una necessitat i un do. Amb la festa de Sant Josep obrer l’Església recorda especialment tots els treballadors i els drets laborals, sense els quals el treball manca de la dignitat humana més elemental.

SIGNIFICAT DE LA FESTA DELS TREBALLADORS

Al Breviari la solemnitat de Sant Josep es presenta amb les paraules següents:

“Perquè la dignitat del treball humà, i els principis que la sustenten siguin gravats profundament a les ànimes, Pius XII va instituir la festa de Sant Josep obrer, a fi que brindi el seu exemple i protecció a totes les unions de treballadors. A imitació seva, aquells que exerceixen professions laborioses han d’aprendre amb quin esperit i enfocament portar, amb quin esperit i enfocament portar, la terra i contribueixin a la prosperitat econòmica, obtenint, alhora, les recompenses de la vida eterna.

I el guardià previsor de la Família de Natzaret no abandonarà els qui són els seus companys d’ofici i de treball.

Com a capellà de la diòcesi de Torí, Josep Benet Cottolengo va viure durant anys el ministeri sacerdotal més com una carrera que no pas com una vocació. Però el contacte amb una pobra moribunda el va convertir i a partir de llavors es va dedicar en cos i ànima als més necessitats. Va fundar la Casa de la Divina Providència per acollir malalts i rodamons, amb l’ajut de laics, religioses i altres capellans. L’obra va créixer ràpidament tan sols amb almoines, va obrir orfenats, escoles, hospitals i asils per la resta d’Itàlia i ben aviat per la resta del món. Sant Josep Benet Cottolengo va ser canonitzat pel papa Benet XV l’any 1934.

Avui és el dia de santa  Caterina de Siena, verge i doctora de l’església, patrona d’Europa. Caterina Benincasa, nascuda a Siena el 1347, morí a Roma el 1380. Canonitzada per Pius II (1461), Pau VI va declarar-la doctora de l’Església (1970) i Joan Pau II (1999), copatrona d’Europa. Per parlar d’ella, faltarien ratlles i fulls. El tret més destacat de la seva vida cal trobar-lo en la voluntat d’adequar la vida de l’Església al misteri de la mort i de la resurrecció de Jesús. Terciària dominicana, no parà fins aconseguir el retorn del papa des d´Avinyó a Roma (1378);  va pacificar Itàlia i assolí una considerable reforma de l’Església. Viatges, cartes, tractats, encontres amb personalitats i l’emblemàtica fidelitat -gens servil- amb el papa testimonien que, des del silenci de la mai abandonada cel·la interior, establí una relació amorosa i continuada amb Déu fent brillar la bellesa divina i proclamant la invitació exigent d’unitat entre els seguidors de Jesús enfront les discòrdies i el cisma. El seu cos reposa a Santa Maria de Minerva en un bell sarcòfag d’Isaia da Pisa (1430). Te dedicada la festa a la Palma d’Ebre (Ribera d’Ebre),

Nascut a Cuet (França) el 12 de juliol de 1803, Sant Pere Chanel va sentir la vocació missionera quan només tenia catorze anys. El 1819 va ingressar al seminari menor de Meximieux, i després d’estudiar Filosofia i Teologia, el 1827 va ser ordenat sacerdot. Tres anys més tard va entrar a formar part de la congregació dels maristes. El 1836, quan la Santa Seu va aprovar la nova congregació, li va oferir anar a les missions a Oceania. D’aquesta manera, el 1837 arribava al seu destí missional, l’illa de Futuna.
El 1841 va morir assassinat pel gendre del cap de la tribu. Tres anys més tard del seu martiri, tota l’illa s’havia convertit al cristianisme.
Va ser beatificat per Lleó XIII el 1889, i va ser canonitzat el 1954 per Pius XII. Més tard fou nomenat Patró d’Oceania.

A la fotografia : MARE DE DÉU DE MONTSERRAT DE LLERONA

La “Moreneta”, anomenada familiarment així pel seu color fosc, és una talla romànica de fusta de finals del segle XII. El seu color és el resultat de la transformació del vernís de la seva cara i de les mans a causa del pas del temps.

La Santa Imatge és una talla de la Mare de Déu de Montserrat en Majestat i de l’Infant Jesús assegut a la seva falda. La Mare de Déu sosté amb la mà dreta l’orbe esfèric, que simbolitza el cosmos, la creació, el volum perfecte.

Amb la mà esquerra, Maria fa el gest de posar-la sobre l’espatlla de l’Infant, indicant que aquell rei omnipotent és fill seu. L’Infant beneeix amb la mà dreta, i amb l’esquerra sosté una pinya, signe de fecunditat i de vida perenne. Tot plegat provoca una impressió alhora majestuosa i afable.

La llegenda

El primer text que fa referència a la llegenda data del 1239, cosa que evidencia que Montserrat és un lloc sant des de fa molts segles, tant per la presència de la imatge de Santa Maria com per la de milers de pelegrins.

Diu la llegenda que l’any 880, un dissabte quan ja vesprejava a la muntanya de Montserrat, uns pastorets van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d’una bella melodia. El dissabte següent hi anaren amb els seus pares i la visió es repetí. Els quatre dissabtes següents els acompanyà el rector d’Olesa i tots constataren l’esmentada visió.

Un cop assabentat del que havia succeït, el bisbe, que es trobava a Manresa, va organitzar una visita. I varen veure una cova, on trobaren la imatge de Santa Maria. El bisbe els proposà traslladar-la processionalment a Manresa, però tan bon punt la tragueren fora la imatge es va fer tan pesada que no varen poder-la moure. El bisbe va interpretar això com la voluntat de la Mare de Déu de romandre en aquell lloc, i manà construir una capella per a Maria, que havia de ser venerada a la muntanya de Montserrat.

Germà dels sants Leandre, Fulgenci i Florentina, fou un gran pastor de l’església de Sevilla. És considerat l’últim dels grans pares llatins de l’Església i un dels filòsofs i pensadors cristians més influents de l’antiguitat tardana.

Va néixer a Cartagena cap a l’any 560 i aviat es quedà orfe; fou criat a Sevilla pel seu germà gran, Leandre. Gran lector de sant Agustí i sant Gregori Magne, es convertí en un dels homes més erudits de la seva època. A la mort del seu germà Leandre, bisbe de Sevilla, el succeí en el càrrec durant 36 anys, esforçant-se per difondre la doctrina catòlica contra l’arrianisme i per la conversió dels visigots.

Va dur a terme una gran activitat pastoral, amb una forta preocupació per la formació cultural dels clergues, per als quals fundà escoles i, sobretot, escriví innombrables obres sobre tota mena de temes que el convertiren en un dels grans mestres de l’Europa medieval. La seva obra més famosa és Les Etimologies, una mena d’enciclopèdia del saber humà dividida en vint llibres ordenats segons la matèria. Isidor va fer de pont entre la cultura antiga i la medieval; tot i que el seu pensament no destaca per l’originalitat, el seu saber enciclopèdic el fa un personatge cabdal.

Expliquen que, una vegada, un monjo li portà un document mal escrit i confús. El sant, amb paciència, no només el va corregir, sinó que li va explicar el significat de cada paraula per tal que el monjo aprengués i millorés les seves capacitats.

Morí l’abril del 636. Al segle XI, en ple domini musulmà, una expedició cristiana ocupà Sevilla i, entre altres tributs, exigí el seu cos, que fou traslladat a Lleó (León), on actualment es venera a la basílica que porta el seu nom. Fou canonitzat el 1598 i, l’any 1722, proclamat doctor de l’Església.

Celebrem sant Marc, evangelista (s. I). S’anomenaria, però, Joan-Marc i seria un jueu de cultura grega que va ser deixeble de l’apòstol Pau, amb qui sembla que no congenià gaire. Amb tot, quan sant Pau era presoner a Roma,  sant Marc es comportà molt bé amb l’apòstol. A Roma acompanyà sant Pere -que l’anomena “fill meu”- i al seu costat va escriure el més antic dels quatre evangelis. El seu símbol és el lleó alat. La llegenda el fa fundador de comunitat cristiana d’Alexandria on seria continuador de la seva feina sant Anià, també venerat aquest dia. Allà seria martiritzat l’evangelista si bé, des del 829, la seva tomba es venera a Venècia, on s’hi construí una magnífica basílica.

Es diu que va conèixer el Senyor ja de petit i que seria el  vailet que va marxar nuet de l’hort de Getsemaní quan van arrestar Jesús,  com ho explica a seu evangeli. A més de ser  patró de la Sereníssima República, entre els patronatges més característics hi ha el dels curtidors i blanquers, un patronatge que algunes vegades comparteix amb sant Anià. També el veneren els secretaris i intèrprets, per haver-ho estat de sant Pere. Se l’invoca per protegir-se dels llamps i de les pedregades i es feia, en aquesta diada, la processó de les lletanies per demanar protecció pels sembrats. No oblidem que Sant Marc porta ventera; si no la porta al davant, la porta al darrera. També per sant Marc, el llop és nat; per santa Creu, el llop s’hi veu. I, per Sant Marc evangelista, maig a la vista!