Parròquia Santa Maria de Llerona

Aquests dos germans de la ciutat de Tessalònica van estudiar i ensenyar filosofia a Constantinoble. Van ser enviats per l’emperador bizantí a convertir la regió de Moràvia, les actuals Txèquia i Eslovàquia. Per a tal fi Ciril i Metodi van crear un alfabet adaptat a les llengües eslaves (avui conegut com a ciríl·lic) i hi van traduir les Escriptures. La seva missió va tenir una bona acollida i malgrat la malfiança d’alguns bisbes llatins a causa de l’ús litúrgic de les llengües eslaves, van rebre la benedicció del mateix Papa, que els va animar a continuar la tasca evangelitzadora. Són els patrons d’Europa, dels pobles eslaus i de l’ecumenisme.

Gregori II, nasqué i mori a Roma (669-731). L’any 715 és escollit pontífex, successor del papa Constantí I. Molt vinculat des de jove a la Santa Seu, havia estat tresorer i bibliotecari del Vaticà, hi home de confiança del papa Constantí. Aquest papa, afavorí l’evangelització iniciada per sant Bonifaci i el consagra bisbe de Germània. Fou refundador d’esglésies i monestirs, va tenir cura dels pobres, promogué la disciplina en la vida religiosa. Al mateix temps va lluitar contra les heretgies, enviant nombrosos missioners, a evangelitzar els pobles del nord d’Europa. Políticament defensà Roma dels atacs dels llombards. Venerat com a sant, la seva festa és celebrada el dia d’avui.

Un dels recintes més eminents i entranyables de la Catedral de Barcelona és la cripta de Santa Eulàlia, que acull la magnífica tomba gòtica amb elements romànics aprofitats com són els basaments i els capitells que recolzen l’estructura del sarcòfag de marbre policromat, inaugurada solemnement el 1339. Se sabia que l’escultor provenia de la contrada de Pisa.

També sabem que el bisbe de Barcelona Ponç de Gualba el 1327 havia contractat els serveis d’un artista de Pisa per a embellir la Catedral que s’estava construint durant les primeres dècades del segle XIV. Així consta que a Barcelona Luppo di Francesco es trobava entre els anys 1330 i 1340. A més, l’estil del sarcòfag coincideix totalment amb altres obres d’aquest artista a la catedral pisana.

Els episodis que es detallen en els relleus del sarcòfag narren per una banda el martiri de Santa Eulàlia després d’acomiadar-se dels seus pares, que segons la tradició, vivien a Sarrià i ella tenia 13 anys, i per alta banda el descobriment i primer trasllat de les relíquies de la santa des de santa Maria del Mar a la Catedral. Els fets del martiri se situarien en el context de la ferotge persecució religiosa decretada per l’Emperador romà Dioclecià que tingué lloc a Hispània l’any 304, amb el prefecte Dacià. Les dues narracions van seguides d’esquerra a dreta i comencen a la part estreta de l’esquerra. En el 1er episodi la jove parla amb els seus pares i se la veu després caminant ella sola. A l’allargada part central, es veuen tres escenes: la 1ª la del judici en la qual el prefecte Dacià la condemna, la 2ª la del martiri dels assots i la 3ª la del martiri d’estripar-li la carn del pit amb un ganxo quan ja era a la creu. El sector de la cara estreta de la dreta és la mort en creu de la santa. I a la cara allargada posterior figuren: 1er la recerca de la sepultura, després el trasllat del cos de la santa portat a les espatlles de clergues i per últim el descans del túmul en el moment que un clergue restitueix a la mà dreta del cos un dit que li havia robat feia poc, cosa que féu que el cos pesés tant que no es va poder moure fins llavors. I a la cara anterior de la tapa s’escenifica el trasllat definitiu a l’actual cripta l’any 1339, on es pot veure el rei i quatre bisbes que contemplen admirats el cos de la santa abans de ser col·locada en el sepulcre.

Cal dir, per últim, que el sarcòfag està coronat per cinc imatges: quatre àngels amb cirials i, al mig, la imatge de la Mare de Déu. La cripta té una gran clau de volta que representa la Mare de Déu, Santa Eulàlia i l’Infant Jesús que corona la Santa de Barcelona. Al darrere del sepulcre gòtic, s’hi troba el sepulcre original de Santa Eulàlia que fou trobat pel bisbe Frodoí l’any 878 al cementiri de Santa Maria del Mar, i, en un marbre partit, la inscripció original que ho rememora

L’11 de febrer de l’any 1858, a Lourdes, vila francesa voltada pel riu Gave de Pau, la Mare de Déu es manifesta a una noia pobra de la vila, Bernardeta Sobirous, i li dóna un missatge d’amor i record de l’evangeli. Sobre les 12 del migdia d’aquell 11 de febrer, Bernardeta, que anava amb unes amigues a recollir uns quants branquillons vora el riu Gave, sent un fort vent que l’obliga a girar-se, i veu una senyora que la deixa extasiada. Ella explica que volia fer el senyal de la Creu, però no podia, no ho va poder fer fins que «Aquero» —així era com ella anomenava l’aparició— no ho va fer. Es va treure el rosari de la butxaca i es va posar a resar-lo. Quan ella resava les avemaries «Aquero» no movia els llavis; quan resava el glòria, el repetia i somreia. En acabar el rosari l’aparició es va dissoldre.

Aquest fet va deixar un fort impacte en la noia de 14 anys, que hi va tornar el 14 de febrer i va rebre una segona visita d’«Aquero». Malgrat l’impediment imposat per la seva mare de no anar a la gruta, era més forta l’atracció que no pas l’obediència, i el dia 18 de febrer, el dijous després del Dimecres de Cendra, amb el permís patern, va retornar a la gruta, on «Aquero» li demana si li vol fer el favor d’anar-hi durant quinze dies, i li promet fer-la feliç, no en aquest món, sinó a l’altre. Bernardeta al llarg d’aquests quinze dies, és fidel a la cita, només falla el dia 22 de febrer, que les autoritats no la hi deixen anar. Aquell dia no hi va haver aparició, com tampoc no n’hi va haver el dia 26 de febrer, l’endemà de la descoberta de la font d’aigua del fons de la gruta. Durant aquest dies Bernardeta rep diversos encàrrecs i missatges que transmet sempre amb molta fidelitat. «Aquero» li recorda la necessitat de conversió que tenim tots els fidels en Crist, i el 25 de febrer, durant la novena aparició, «Aquero» li demana que pregui per la conversió dels pecadors i faci uns gestos que estranyen a la gent que aquell dia acompanyava Bernardeta a la gruta i esperava alguna cosa espectacular. Bernardeta fa petons a terra, menja herba, grata al fons de la gruta, intenta rentar-se el rostre i veure aigua, i no ho pot fer fins que, després d’una estona, veu que allí on ha gratat surt un filet d’aigua clara que li permet fer-ho. És la reproducció del Divendres Sant en la petita Bernardeta. Ella ho entendrà més tard, com també ho van entendre els comentaristes i teòlegs quan van copsar quin era el missatge amagat darrere aquells gestos. «Aquero», a les últimes aparicions de la quinzena, li demana que digui als preveres que hi vagin en processó i construeixin allí una capella. Ella porta aquest encàrrec al Sr. Rector de Lourdes, l’abbé Peyramale, però el bon home no se la creu; ell ja té prou feina per tirar endavant la construcció de la nova església de Lourdes, ja que la vella amenaça ruïna, i li dóna llargues cada cop que Bernardeta s’acosta a la rectoria per portar-li un missatge. Entre les moltes coses que el rector lo demana, una és que Aquero li digui quin és el seu nom. Bernardeta pregunta i no rep resposta, però un cop acabada la quinzena de les aparicions, el dia 25 de març, festa de l’Anunciació del Senyor, Bernardeta sent un fort impuls de tornar a la gruta i rep l’aparició d’«Aquero», la qual, quan li pregunta el nom, li contesta: «Jo sóc la Immaculada Concepció.» Bernardeta corre de pressa a la rectoria. Ara ja pot dir al Sr. Rector qui és la que se li presenta, i el bon home, que tot i ser dur de caràcter tenia cor d’infant, en saber que la petita i analfabeta Bernardeta no podia ni entendre ni inventar-se aquest nom, va caure de genolls a terra, demanant perdó per la seva incredulitat, i d’aleshores ençà es va convertir en el més gran defensor de la vident. Encara hi ha dues aparicions més: el 7 d’abril, dimecres de l’octava de Pasqua, en què s’esdevé un fet extraordinari anomenat el miracle del ciri. Bernardeta sempre que anava a la gruta portava un ciri encès, aquell dia la flama li travessa les mans i no les hi crema. Hi ha un testimoni d’excepció, el Dr. Douzous, que li examina la mà i certifica el fet. Aquest esdeveniment el convenç de la sinceritat de la vident. El dia 16 de juliol, festa de la Mare de Déu del Carme, tot i l’impediment posat per les autoritats d’accedir a la gruta, Bernardeta, des de l’altra part del riu Gave, veu per última vegada la Mare de Déu, i manifesta: «Em semblava que era davant la gruta, a la mateixa distància que els altres cops. Veia només la Mare de Déu, mai no l’havia vist tan bonica.»

de l’obra Diàlegs, de sant Gregori el Gran, que va ser papa entre els anys 590 i 604.

Segons ell, doncs, Escolàstica era la germana de sant Benet de Núrsia, considerat el pare del monaquisme cristià occidental. Ella, nascuda cap el 480, ja de ben jove s’havia consagrat al Senyor amb el vot de castedat. Anys més tard, quan el seu germà es va establir a viure al monestir de Montecassino, també hi trobem Escolàstica fent vida de comunitat amb altres dones consagrades que seguien la regla de sant Benet. La tradició ha tendit a considerar aquest nucli, com l’iniciador de les benedictines.

Els capítols ens presenten el favor de què fruïa davant de Déu, a causa del seu gran amor. Dades suficients per a valorar la confiança en Déu, la pregària i la llibertat d’esperit, que la caracteritzen. Precedí de poc el seu germà en la mort, vers l’any 547. Esdeveniment que Benet va conèixer del seu monestir estant, en veure alçar-se cap el cel, des del cenobi de sa germana, un colom blanc.

Sabí de Spoleto (mort ca. 300) va ser un bisbe de l’església cristiana que va resistir les persecucions de Dioclecià i va ser martiritzat. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Fem memòria avui de sant Jeroni Emiliani (o Miani). Aquest sant ens recorda que l’autèntica reforma de l’Església s’inicia en el més profund de la vida de cada persona.

Convertit als vint-i-cinc anys, el patrici venecià Jeroni Miani – dit també Emiliani- (1486-1537) consagrà la seva vida al servei dels desvalguts i dels marginats, per als quals fundà la Companyia dels servents dels pobres. Morí de la pesta.

És així com Jeroni inicià un autèntic procés de renovació que fecundà tota l’Església. El camí que seguí aquest patrici venecià tingué el punt d’arrencada en un senzill vot fet a la Mare de Déu però avançà més enllà i es manifestà en un esforç generós per acollir infants desvalguts i orfes. Com tants dels seus pobres, el 1540 morí de la pesta a Somasca, invocant els noms de Jesús i de Maria. El seu impuls fou recollit i continuat per molts companys seus.