Parròquia Santa Maria de Llerona

Es celebra avui sant Llorenç, diaca i màrtir. Des dels primers segles, és un dels màrtirs més venerats a Roma i a l’Església. Formava part de l’equip de diaques romans que assistien el papa Sixte II. A la persecució de Valerià, decapitat el papa i martiritzats altres diaques, també ell assolí la corona del martiri. Murri i aragonès de mena, es va presentar davant l’emperador amb els molts necessitats que socorria com a diaca: “Aquests són els nostres béns, emperador. Tu mateix!”. L’emperador, indignat i encès, va fer-lo rostir de viu en viu i a foc lent. Sant  Ambrós explica que, damunt de la graella roent, sant Llorenç amb humor sorneguer, s’adreçà als botxins dient-los: “Aquest costat ja és prou rostit, tombeu i ja podreu menjar-ne”. Era el 10 d´agost del 258. Les Actes de Policroni –les que també recullen el martiri dels sants  Abdon i Senén-  expliquen el martiri de Llorenç i deixen testimoni de la gran veneració que gaudia ja al s. IV, quan s’escriuen aquestes actes, un recull de varis martiris. La seva tomba es venera en una noble basílica a la romana Via Tiburtina, a l’Agro Verano. La seva exquisida caritat envers els pobres, el gran tresor de l’Església, és tan proverbial com la seva sornegueria. Es representa jove, amb ornaments de diaca, palma del martiri, llibre dels evangelis, bossa amb diner… L’atribut més emblemàtic és la graella. És invocat per patró dels bibliotecaris, bibliòfils i llibreters i també els qui treballen vora el foc, com cuiners i bombers.Es considera que aquest dia és el més calorós, doncs a la calor del sol s’hi afegeix la calor de les brases on van rostir-hi el sant. Per això allò de sant Llorenç escura els torrents i que la pluja de sant Llorenç, sempre arriba a temps. No oblideu que per sant Llorenç, figues a querns i que el bon nap, per sant Llorenç ha d´ésser nat. Ah, i es diu que el sol, admirat del martiri que sofrí, escollí per ell el nom de Llorenç.  També venerat per les esglésies luteranes i per les esglésies anglicanes.

Nascuda a la ciutat alemanya de Breslau, avui Wroclaw, Polònia, i educada en un judaisme pietós, d’adolescent Edith Stein es va fer agnòstica. Dotada d’una intel·ligència excepcional va estudiar filosofia i va ser l’alumna privilegiada del pensador Edmund Husserl, fundador de la fenomenologia. Impulsada per la recerca de sentit, el 1921 Edith es va convertir al cristianisme llegint la vida de santa Teresa i durant uns quants anys es va dedicar a la docència. L’any 1933 va entrar al Carmel de Colònia amb el nom de Teresa Beneta de la Creu, i com a religiosa va aprofundir en l’amor de Crist alhora que va obtenir el permís per continuar la seva activitat filosòfica. D’aquesta dedicació n’han quedat diversos llibres. La pressió contra els jueus va forçar la nostra santa a traslladar-se a una comunitat d’Holanda, però amb l’esclat de la guerra i la invasió nazi, santa Teresa Beneta es va veure de nou perseguida. L’any 1942 va ser arrestada pel seu origen jueu i va ser duta a Auschwitz, on va morir a la cambra de gas. Canonitzada per Joan Pau el 1998, és una de les patrones d’Europa.

Quan va néixer, li van posar de nom Domènec perquè la seva mare havia demanat al santuari de Santo Domingo de Silos que Déu li fes el do d’un fill. El sant de jove va estudiar filosofia i teologia a Palència i va entrar als agustins. Assabentat de l’èxit dels càtars o albigesos al Llenguadoc, se’n va anar al sud de França per combatre l’heretgia per mitjà de la predicació. Per tal de fer més efectiva la proclamació de la Paraula sant Domènec va fundar l’orde dels predicadors, que des del començament van dur una vida molt austera. Juntament amb els franciscans, els dominics van ser els primers ordes mendicants, que a diferència dels ordes monàstics van començar a viure en convents al bell mig de les ciutats, sortien a predicar i vivien de l’almoina. Sant Domènec va ser canonitzat l’any 1234 pel papa Gregori IX.

El 258, durant la persecució de Valerià, el papa Sixt fou capturat quan celebrava l’Eucaristia i decapitat l’endemà mateix. Feia pocs mesos que havia estat elegit a succeir sant Pere, a la seu de Roma. Amb ell foren decapitats diversos col·laboradors seus i, al cap d’uns dies, el seu diaca sant Llorenç seria cremat viu. 

Segons la tradició llegendària, els germans Just i Pastor, que tenien 7 i 9 anys respectivament, eren a escola quan van saber l’arribada de Dacià. Moguts per una inspiració religiosa i un desig ardent de sacrificar la vida per Jesús, van córrer a palau del governador, per manifestar-li la seva fe. Primer Dacià va assajar convèncer-los d’abandonar la fe amb regals i paraules, impotent davant llur constància en la fe, els va fer fuetejar i de ràbia, quan ni els regals ni el càstig van canviar llur convicció, els va fer decapitar.  Al lloc on haurien de ser executats, anys després es va alçar una capella per a allotjar les seues restes. Segons  Ildefons de Toledo (±607-667), devers l’any391,el bisbe Asturi de Toledo, inspirat per una revelació divina, hauria descobert llurs restes. Feu aixecar un temple sobre la sepultura, on no hi havia noms, però se suposava que no podien ser altres que Just i Pastor.

Al segle viii, les despulles van ser traslladades a Osca   per a salvar-les dels invasors musulmans. D’allí, per la mateixa raó, van ser dutes a Narbona   , tot i que una part va quedar a Osca, avui guardada a l’església de San Pedro el Viejo. El 1568 les restes van tornar a Alcalà, on van col·locar-se a l’altar major de l’església col·legial, actual catedral. Són els patrons de la ciutat complutense i de llur vila natal, Tielmes.

Segons la tradició, al segle IV un matrimoni molt ric de Roma que no tenien fills, van pregar a la Mare de Déu que els donés descendència. Disposats a donar tot el seu patrimoni, també li van demanar que els indiqués què havien de fer amb les seves riqueses. Aleshores, la matinada del 5 d’agost, el mont Esquilí de Roma es va llevar colgat de neu. El matrimoni va interpretar aquella nevada en plena canícula com el senyal esperat; amb la seva fortuna hi van construir una basílica, que posteriorment esdevindria l’actual Santa Maria la Major, i al cap d’un temps van tenir el primer fill. La devoció a la Mare de Déu de les Neus és molt popular a Itàlia, Espanya i Portugal.

Fill d’una família pagesa pobra va ser ordenat capellà amb gairebé trenta, després d’haver superat amb moltes dificultats els estudis del seminari, especialment el llatí. Sant Joan Maria Vianney va ser destinat al poble d’Ars, prop de Lió, que tenia molt poc vida de fe. Va començar a visitar els feligresos, especialment els vells i els malalts, alhora que passava hores davant del Santíssim. A poc a poc, veient el seu testimoni, la gent li va agafar afecte i l’església es va començar a omplir. Al cap dels anys ja eren autèntiques masses les que s’aplegaven per sentir-lo predicar, i es calcula que al final de la seva vida cada any passaven per aquella petita parròquia unes 20.000 persones. Molts testimonis coetanis van confirmar que el rector d’Ars tenia el do del discerniment d’esperits i de profecia. Sant Joan Maria Vianney va ser canonitzat l’any 1925 per Pius XI i és el patró dels capellans.