La sinodalitat “és caminar junts” en Església, que així es manifesta com a poble de Déu, el títol més citat al Concili Vaticà II. D’aquí que el Sínode de Bisbes de l’octubre 2023 sobre la sinodalitat amb el seu procés previ (diocesà: 2021-2021/continental 20222-2023) es tituli: Per una Església sinodal: comunió, participació i missió. Però com?
1) Mirant la vida interna de l’Església, el “caminar junts” de la sinodalitat designa l’estil peculiar de viure i actuar eclesials, que inspira tots els àmbits de la vida cristiana (la celebració de l’Eucaristia, l’escolta de la Paraula de Déu, la fraternitat, la corresponsabilitat i pertinença a una associació o moviment laical…..). Alhora, la sinodalitat també s’expressa de forma més específica en la participació en organismes eclesials concrets (consell pastoral diocesà, parroquial, presbiteral…)
2) Mirant l’Església en el món, com a Poble de Déu que camina juntament i es relaciona amb la família humana sencera, cal tenir present: el diàleg amb els creients d’altres religions, les persones allunyades de la fe, amb el món cultural, social, polític, econòmic, d’organitzacions no governamentals, moviments populars, minories de diversos tipus, pobres, exclosos, etc….
La pregunta fonamental a fer-se a les parròquies, a les comunitats, a les associacions i moviments…., a la diòcesi, per fer possible un gran “veure” és:
A – Com realitzem avui aquest “caminar junts” que permet a l’Església anunciar l’Evangeli?
B – Quins passos l’Esperit ens invita per a créixer com Església Sinodal?
En els Fets dels Apòstols es troben les bases bíbliques de la sinodalitat, tant a les narracions de la vida de l’Església primitiva (Fets 2 i 4), com al anomenat “Concili de Jerusalem” (Fets 15). És molt significatiu que Sant Joan Crisòstom (s. IV) afirmi que “Església i sínode són sinònims”.
Cal tenir present que viure la sinodalitat, segons el Papa Francesc, comporta exercir “el discerniment evangèlic com la mirada del deixeble missioner que s’alimenta a la llum i amb la força de l’Esperit Sant”, que així esdevé capaç de “reconèixer/veure, interpretar/jutjar i elegir/actuar (Evangeli gaudium 50s.)
La sinodalitat comporta que tothom pugui col·laborar al discerniment evangèlic, aconsellat sobre les activitats pastorals pròpies (parròquia, comunitat, diòcesi….). En aquest procés hi ha un treball comú de consulta i de cooperació que pertoca a tots, per arribar a la presa de decisió pastoral que pertoca al pastor.
L’aplicació de sinodalitat exigeix superar algunes formes que expressen una comprensió no renovada per l’eclesiologia de comunió. Com la concentració de la responsabilitat de la missió en el ministeri dels pastors; la insuficient estima e la vida consagrada i dels dons carismàtics; l’escassa valoració de l’aportació específica i qualificada, en el seu àmbit de competència, dels fidels laics i entre aquests les dones. Per tot això, cal una formació específica en la sinodalitat per tots el ,membres del poble de Déu.
Com començar en una parròquia, en un grup, en un comunitat….?
Començar amb la pregunta fonamental inicial sobre la sinodalitat per aconseguir un gran “veure”. També poden ajudar les deu pistes proposades: Els companys de camí; Escolta; Prendre la Paraula; Celebrar; Corresponsables en la missió;; Dialogar a l’Església i a la societat; Amb altres confessions cristianes; Autoritat i participació; Discernir, decidir, i Formar-se en sinodalitat.
El Papa Francesc sobre aquesta sínode i la consulta corresponent ha proclamat el seu preciós objectiu així: “La finalitat del Sínode i d’aquesta consulta no és produir documents sinó fer germinar somnis, suscitar profecies i visions., fer florir l’esperança, aprendre els uns els altres i crear un imaginari positiu que il·lumini les ments, enardeixi els cors i doni força a les mans”. (DP, nº 32 [cf. Aquest text al llibret de Salvador Pié i Ninot, La sinodalitat com a “caminar junts” en Església, CPL, Barcelona 2021, 60pp.].
Salvador Pié i Ninot, Barceloní de naixement (1941). Ordenat prevere el 1964 i doctorat en Teologia per la Pontificia Università Gregoriana de Roma. President de la Fundació Blanquerna des del 1981 i membre fundador de la Universitat Ramon Llull. Cofundador i consiliari general del MUEC, va ser president del Serveis Religiosos dels Jocs Olímpics de Barcelona, membre del Comitè Científic del Congrés sobre el Concili Vaticà II (1995-2000) i expert nomenat pel papa del Sínode dels Bisbes sobre «La Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església» (2008). A més és rector de la parròquia Santa Maria del Mar. El 10 de maig de 2011 se li va concedir la Medalla d’Or de la Universitat Ramon Llull.
Reproduïm a continuació l’homilia del Papa Francesc el dia de l’obertura del Sínode, el passat 10 d’octubre de 2021, a la basílica de Sant Pere. Amb un llenguatge entenedor per a tothom ens encoratja a caminar junts emparats per l’Evangeli:
Una persona, un home ric, va córrer cap a Jesús mentre Ell «sortia de camí» (Mc 10,17). Moltes vegades els Evangelis ens presenten Jesús “en camí”, acompanyant l’ésser humà en la seva marxa i escoltant les preguntes que poblen i inquieten el seu cor. D’aquesta manera, Ell ens revela que Déu no habita en llocs asèptics, en llocs tranquils, lluny de la realitat, sinó que camina al nostre costat i ens aconsegueix allà on siguem, en les rutes de vegades aspres de la vida. I avui, en donar inici a l’itinerari sinodal, tots -el Papa, els bisbes, els sacerdots, les religioses i els religiosos, les germanes i els germans laics- comencem preguntant-nos: nosaltres, comunitat cristiana, ¿encarnem l’estil de Déu, que camina en la història i comparteix les vicissituds de la humanitat? ¿Estem disposats a l’aventura del camí o, temorosos davant la incertesa, preferim refugiar-nos en les excuses del “no cal” o del “sempre s’ha fet així”?
Fer sínode significa caminar junts en la mateixa direcció. Mirem Jesús, que en primer lloc va trobar en el camí l’home ric, després va escoltar les seves preguntes i finalment el va ajudar a discernir què havia de fer per a posseir la vida eterna. Trobar, escoltar, discernir: tres verbs del Sínode en els quals voldria detenir-me.
TROBAR. L’Evangeli comença referint una trobada. Un home es va trobar amb Jesús i es va agenollar davant seu, fent-li una pregunta decisiva: «Bon mestre, què haig de fer per posseir la vida eterna?» (V. 17). Una pregunta tan important exigeix atenció, temps, disponibilitat per trobar-se amb l’altre i deixar-se interpel·lar per la seva inquietud. El Senyor, en efecte, no es mostra distant, molest o alterat; al contrari, s’entreté amb ell. Està disponible per a la trobada. Res no el deixa indiferent, tot l’apassiona. Trobar els rostres, creuar les mirades, compartir la història de cada un; aquesta és la proximitat de Jesús. Ell sap que una trobada pot canviar la vida. I en l’Evangeli abunden trobades amb Crist que reanimen i guareixen. Jesús no tenia pressa, no mirava el rellotge per fer-ne via i acabar ràpid. Sempre estava al servei de la persona que trobava, per escoltar-la.
També nosaltres, que comencem aquest camí, estem cridats a ser experts en l’art de la trobada. No d’organitzar esdeveniments o de fer una reflexió teòrica dels problemes, sinó, sobretot, de agafar-nos temps per estar amb el Senyor i d’afavorir la trobada entre nosaltres. Un temps per donar espai a la pregària, a l’adoració, aquesta pregària que tant descuidem: adorar, donar espai a l’adoració, al que l’Esperit vol dir a l’Església; per enfocar-nos amb la cara i la paraula de l’altre, trobar-nos cara a cara, deixar-nos aconseguir per les preguntes de les germanes i els germans, ajudar-nos perquè la diversitat dels carismes, vocacions i ministeris ens enriqueixi. Tota trobada -ho sabem- requereix obertura, valentia, disponibilitat per deixar-se interpel·lar pel rostre i la història de l’altre. Mentre sovint preferim refugiar-nos en relacions formals o utilitzar màscares de circumstància -l’esperit clerical i cortesà: soc més aviat “el senyor mossèn” que no pas un “pare”-, la trobada ens canvia i sovint ens suggereix nous camins que no pensàvem recórrer. Avui, després de l’Àngelus, rebré a un grup de persones del carrer, que es va aplegar simplement perquè hi ha un grup de gent que va anar a escoltar-los, només a escoltar-los. I des de l’escolta van aconseguir començar a caminar junts. Moltes vegades és aquesta justament la manera en què Déu ens indica el camí a seguir, tot fent-nos sortir de les nostres rutines desgastades. Tot canvia quan som capaços de trobades autèntiques amb Ell i entre nosaltres. Sense formalismes, sense falsedats, sense maquillatges.
Segon verb: ESCOLTAR. Una veritable trobada només neix de l’escolta. Jesús, en efecte, es va posar a escoltar la pregunta d’aquell home i la seva inquietud religiosa i existencial. No va donar una resposta formal, no va oferir una solució prefabricada, no va fingir respondre amb amabilitat només per desfer-se d’ell i continuar el seu camí. Senzillament el va escoltar. Tot el temps que va caldre, el va escoltar sense pressa. I el més important, Jesús no té por de escoltar-lo amb el cor i no només amb les orelles. En efecte, la seva resposta no es va limitar a contestar la pregunta, sinó que li va permetre a l’home ric que expliqués la seva pròpia història, que parlés de si mateix amb llibertat. Crist li va recordar els manaments, i ell va començar a parlar de la seva infantesa, a compartir el seu itinerari religiós, la manera en què s’havia esforçat per cercar Déu. Quan escoltem amb el cor passa això: que l’altre se sent acollit, no jutjat, lliure per explicar la pròpia experiència de vida i el propi camí espiritual.
Preguntem-nos, amb sinceritat en aquest itinerari sinodal: com anem amb l’escolta? Com va “l’oïda” del nostre cor? ¿Permetem a les persones que s’expressin, que caminin en la fe tot i que tinguin recorreguts de vida difícils, que contribueixin a la vida de la comunitat sense que se’ls posin traves, sense que siguin rebutjades o jutjades? Fer sínode és posar-se al mateix camí del Verb fet home, és seguir les seves petjades, escoltant la seva Paraula al costat de les paraules dels altres. És descobrir amb sorpresa que l’Esperit Sant sempre bufa de manera sorprenent, suggerint recorreguts i llenguatges nous. És un exercici lent, potser fatigós, per aprendre a escoltar-nos mútuament -bisbes, sacerdots, religiosos i laics, tots, tots els batejats- evitant respostes artificials i superficials, respostes prêt-à-porter. L’Esperit ens demana que ens posem a l’escolta de les preguntes, dels afanys, de les esperances de cada Església, de cada poble i nació. I també a l’escolta del món, dels desafiaments i els canvis que ens posa davant. No insonoritzem el cor, no ens blindem dins les nostres certeses. Les certeses tantes vegades ens tanquen. Escoltem-nos.
I finalment, DISCERNIR. La trobada i l’escolta recíproca no són una cosa que acaba en si mateixa, que deixa les coses tal com estan. Al contrari, quan entrem en diàleg, iniciem el debat i el camí, i a la fi no som els mateixos d’abans, hem canviat. Avui, l’Evangeli ens ho mostra. Jesús intueix que l’home que té al davant és bo, religiós i practica els manaments, però vol portar-lo més enllà de la simple observança dels preceptes. En el diàleg, l’ajuda a discernir. Li proposa que miri el seu interior, a la llum de l’amor amb què Ell mateix, mirant-lo, l’estima (cf. v. 21), i que amb aquesta llum discerneixi a què està lligat veritablement el seu cor. Perquè després descobreixi que el seu bé no és afegir altres actes religiosos sinó, al contrari, buidar-se de si mateix, vendre el que ocupa el seu cor per fer espai a Déu.
És una indicació preciosa també per a nosaltres. El sínode és un camí de discerniment espiritual, de discerniment eclesial, que es realitza en l’adoració, en la pregària, en contacte amb la Paraula de Déu. I avui la segona lectura ens diu justament que «la Paraula de Déu és viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos, i esclareix les intencions i pensaments del cor» (He 4,12). La Paraula ens obre al discerniment i l’il•lumina, orienta el Sínode perquè no sigui una “convenció” eclesial, una conferència d’estudis o un congrés polític, perquè no sigui un parlament, sinó un esdeveniment de gràcia, un procés de sanació guiat per l’Esperit. Jesús.
Com va fer amb l’home ric de l’Evangeli, ens crida en aquests dies a buidar-nos, a alliberar-nos del que és mundà, i també dels nostres tancaments mentals i dels nostres models pastorals repetitius; a interrogar-nos sobre el que Déu ens vol dir en aquest temps i vers quina direcció vol orientar-nos.
Estimats germans i germanes, bon camí junts! Que puguem ser pelegrins enamorats de l’Evangeli, oberts a les sorpreses de l’Esperit Sant. No perdem les ocasions de gràcia de la trobada, de l’escolta recíproca, del discerniment. Amb l’alegria de saber que, mentre cerquem el Senyor, és Ell qui ve primer al nostre encontre amb el seu amor.