La primera referència que es té de l’actual església de Santa Maria de Llerona data de l’any 990. No és segur si inicialment va ser una església cristiana o un baluard de defensa. Cal anar als voltants del segle I, època romana, per trobar els orígens de la Parròquia de Llerona. L’antiguitat parroquial de Llerona és cosa de centúries. L’any 1033, en una venda d’un tros de terra, ja s’esmenta la paraula parròquia de Santa Maria de Lorona. Són d’aquest temps dos domers o rectors: Berenguer de Laceres, de l’església de Santa Maria, i Arnau de Massanes, de la doma de Sant Iscle i Santa Victòria.
Els màrtirs sant Iscle i santa Victòria els trobem en el calendari visigòtic. L’any 304 aquests sants van ser martiritzats a Còrdova. Durant el segle X el seu culte s’estén per tota la Catalunya vella. Les relíquies d’aquests sants podrien haver arribat a Catalunya entre els anys 950 i 974. Quan l’any 1226 firmen una escriptura de concòrdia el clergue major de Lerona, Berenguer de Laceres (Santa Maria), i el domer Arnau de Massanes (Sant Iscle i Santa Victòria), es parla de l’església nova.
Sant Iscle i Santa Victòria, una parròquia amb pastor propi
Si bé no es pot assegurar, el narrador (mossèn Joseph Mas) diu que té un cert pressentiment que la vil·la de Laurona, o casa principal, en altres temps va estar situada en diferent lloc de l’actual, ja que en l’esmentada concòrdia de l’any 1226 se cita la Vil·la vella. A partir d’aquest any el responsable de Sant Iscle i el de Santa Maria convenen de fer vida al mateix indret i repartir-se els drets i obligacions. El domer de Sant Iscle viu en un lloc solitari i sembla que les passa magres. Segueix la narració per part de mossèn Joan Vallicrosa: aquesta antiga església (Sant Iscle i Santa Victòria), que fou parroquial fins al segle XVI, és el que avui coneixem com la capella de can Guilla. Cabdalment té més categoria ja que és una doma o parròquia amb pastor propi.
El 1575 mor mossèn Miquel Pintor i amb ell mor el darrer domer menor de Sant Iscle i Santa Victòria, que també havia estat anomenada “ermita de Sant Pere”. A partir d’aquest any (1575) mossèn Jaume Pintor (1561-1588) resta com a rector únic de les dues domes, fusionades en una sola parròquia. Mossèn Joan Prats ho és de la Vil·la Nova des del 1588 fins al 1600, segons el rectorologi de Llerona.
La capella romànica
La rectoria de l’església de Santa Maria data del 1616. Consta que el 1040 la comtessa de Guilla i els seus fills, de Llinars del Vallès, es comprometen a lliurar en la festivitat de Tots Sants una quantitat de blat modum a les esglésies de Santa Maria de Llerona i de Santa Maria de Llinars. Coneixem l’existència del “Mansum Guilla” al segle XIII, amb el domini feudal dels senyors del castell de la Roca, per les sitges, mines, restes arqueològiques i per l’olivera bimil·lenària que hi ha molt a prop del mas. L’any 1858 és propietat d’un veí de Granollers, Frederic Maresch, que el 1896 la ven a en Joan Sanpera i Torras, besavi de l’actual propietari, el IV marquès de les Franqueses, Pedro Alier.
La capella, construïda sobre assentaments romans i a prop de la casa (uns 150 m.), està considerada, originalment, del romànic català dels segles X-XI. Té un absis romànic afegit a una nau rectangular, on no hi ha cap paret de la mateixa llargària. Mirant a la seva esquerra, hi ha una creu de terme esculpida el 1925 pel seu propietari.
Josep M. Boixareu Vilaplana
Membre de la parròquia de Santa Maria de Llerona i autor del llibre Llerona, un paradís natural